Carles Moyà i el seu amic Mac

Ja fa temps que fan un anunci d'una coneguda cervesa, anomenada Damm Bier, per què no dir-ho? L'he vist moltíssimes vegades, però té un cert magnetisme que fa que el torni a mirar una vegada rere l'altra. No és un magnetisme positiu, me'l miro perquè el veig estrany i avui he vist, per fi, tot el que m'inspira aquest anunci. Hi ha unes quantes coses surrealistes i que alhora m'enerven: el Carles Moyà, nat i resident als Països Catalans, no ha destacat mai pel seu catalanisme, però d'un mallorquí, per experiència, m'espero que, al marge de les seves idees polítiques, parli en un perfecte dialecte balear i, si ha viscut gaire temps a Barcelona, que també domini el català estàndard, cosa que admiro sincerament de totes aquelles persones que vénen d'arreu del país i saben parlar d'una manera o d'una altra segons el seu interlocutor: amb mi, que sóc de Barcelona, en català estàndard, i amb la seva família en correctíssim valencià, balear o tortosí. Però en Carles Moyà parla un català dolent de Barcelona, una llengua catalana que sembla apresa per un nano fill de respectables immigrants espanyols que, malgrat haver estudiat en català i el català a l'escola i l'institut —cosa que als seus pares segurament no els va acabar de fer gràcia perquè temien que no dominés el castellà, llengua de la família de tota la vida, no fos cas que amb el cine, la tele, la ràdio, els llibres i les converses quotidianes a casa no en tingués prou—, parla la llengua d'aquesta terra amb contínues errades i amb una contaminació enorme consistent en vocabulari i expressions castellanes, malauradament típic de l'àrea metropolitana de Barcelona. Aquest és el primer punt que em posa nerviós d'aquest anunci. No és que a l'anunci es pugui detectar cap errada del tennista, però jo el veig una mica forçat.

El segon punt és que parla amb el robot que li llança les pilotes de tennis com si fos un amic de debò, i el robot, anomenat Mac, li respon! En Moyà el convida al bar i el robot li pregunta com és que sempre demana Damm Bier. Què vol dir això, a banda que el Mac no és capaç de deduir, malgrat que parla, que si sempre demana la mateixa cervesa és perquè li agrada i prou? Que no és el primer cop que els dos amics van junts al bar, i això sense que el bàrman sospiti que en Carles no està bé de la xaveta. El tennista convida el robot a tastar la cervesa, tercer punt que em neguiteja perquè s'hauria de veure fins a quin punt és legal oferir alcohol a un ésser de qui no en coneixem l'edat i que, a més, no és humà, de manera que tampoc no coneixem quin és el límit d'edat per beure que té algú de la seva espècie. El cas és que el Mac tasta la cervesa —no sabem si el bàrman ha fet algun comentari quan l'hi ha servit— i emet un so que no sabem, en no conèixer a fons l'espècie robòtica, si es tracta d'un sospir, un crit de joia o simplement un eructe. "Hal!", diu, fent una clara referència al robot també impertinent de la cèlebre pel·lícula d'Stanley Kubrick "2001: una odissea a l'espai". Potser això és el més inquietant: el poc nivell humorístic d'aquest anunci. Això sí, s'endú el Premi Albergínia a l'anunci més estrany de l'any.

L'euro: la millor manera d'ingressar diners

D'aquí a uns dies farà tres anys que l'euro és l'única moneda de curs legal en una sèrie d'estats de la Unió Europea, entre els quals el nostre. Segurament heu pensat més d'una vegada que ens prenen el pèl, que malgrat la promesa de no arrodonir els preus a l'alça sí que ho han fet. Doncs sí, sí que ho han fet. El que abans valia 2.000 pessetes (12 euros), ara en val 15 (2.500 pessetes). El que valia 100 pessetes (0,60 cèntims), ara val 1 euro (166,386 pessetes), i podríem donar-ne molts més exemples. D'aquesta manera, com que no tenim més remei que continuar comprant les coses que compràvem, les adquirim igualment. En cada article que comprem, estem regalant diners que ajuden a incrementar els ingressos de les empreses. Potser sóc un malpensat i en realitat, el que passa, és que ha coincidit el canvi de moneda amb un augment dels preus. Però em penso que no, que no és que jo sigui un paranoic. Europa va decidir que era millor funcionar amb la mateixa moneda, i potser sí —tot i que és un pas enrere pel que fa a la nostra identitat— que tenien raó, econòmicament parlant, però els empresaris i els estats es van fregar les mans quan van veure que, ja posats, es podien apujar els preus dels productes i, d'aquesta manera, els ingressos augmentarien espectacularment.

No podem fer-hi res, ja hi estem ficats. Això, per haver entrat a Europa. Això, per haver acceptat la moneda única. Què serà, el proper que ens faran fer? Aprendre només anglès, per tal que la Unió Europea es converteixi en una immensa unitat cultural i pugui, per fi, plantar cara als Estats Units d'Amèrica? Desgraciadament, em penso que és cap a on anem, perquè si fins ara no s'han creat uns Estats Units d'Europa és perquè, a diferència de Nordamèrica, Europa és un mosaic de llengües i cultures. El problema és que som tan ximples que ens deixem fer de tot, i ens encantarà dominar l'anglès i, si cal, renunciar a la nostra llengua, la pròpia de cada poble, si això ens fa "moderns".

Ara, si veiem que un producte val 12 euros en comptes dels 15 habituals, pensem que està d'oferta i ens afanyem a comprar-lo. I no recordem que, abans del canvi de moneda, valia 12 euros (2.000 pessetes) com a màxim i que, llavors, ens semblava excessiu. Nosaltres, individualment, no movem gaire més pasta que abans. Per tant, en realitat no ens ho podem permetre. Una mostra més de la nostra estupidesa és la manera com comprem les diferents loteries, sobretot la de Nadal: ara, malgrat que l'Estat s'ha enriquit amb el canvi de moneda, els premis són més petits que abans i els preus de les apostes són més elevats. Que n'és, de curiós. Quan es tracta de pagar premis al ciutadà, els preus no han anat a l'alça. En tota la resta, sí. El que sí que s'ha traduït de pessetes a euros amb la màxima cura han estat els sous. De debò, som idiotes.

En contra de la calefacció

Estic en contra de la calefacció als transports públics. Quan sortim al carrer i sabem que hi fa fred, ja ens ocupem d'endur-nos un abric per no agafar un refredat. Així doncs, és inútil que en pujar a l'autobús hi hagi la calefacció engegada. La gent duu abrics, i amb la calor humana provocada per l'acumulació de gent n'hi hauria prou. Però no, insisteixen a fotre-la al màxim, de manera que ens obliguen a treure'ns els abrics (així, per què ens els hem posat?), acte que de vegades esdevé una odissea, perquè les contorsions necessàries per fer-ho són difícils en una situació d'aglomeració. Sovint, davant d'aquesta impossibilitat, optem per no treure'ns els abrics, i és així com agafem les calipàndries. Jo dic "No!" a la calefacció. Potser dins de casa sí que té sentit, però no al bus, ni al metro. A casa meva no n'hi ha, ni n’hi ha hagut mai. I tampoc aire condicionat. No els hem trobat a faltar pas.